El ronc fa riure o molesta, segons es miri, però des d’un punt de vista de salut pot representar un problema seriós. Personalment m’agrada classificar-lo en patològic o social, és a dir, que tingui capacitat d’afectar la salut del roncador o simplement el seu entorn. Hi ha diversos símptomes que ens suggereixen d’entrada quina és la situació, davant del dubte, la «prova del somni» o la «Polisomnografia» és la que ens definirà aquesta classificació.

Causes del ronc :

El ronc és el so que es produeix per la vibració de les estructures naso-orals durant el son. S’ocasiona per l’augment de la resistència que troba l’aire a la via aèria superior, habitualment per causes obstructives

Causes més comunes de ronc en el nen:

– Hipertròfia adenoides

– Hipertròfia amigdalar (sol associar-se a hipertròfia adenoide)

– Rinitis al·lèrgica o vasomotora

Les característiques i les repercussions del ronc poden ser molt diferents en el nen i en l’adult. Aquí ens referirem únicament al ronc a la infància.

Clàsicament s’ha considerat que si un nen ronca però no presenta interrupcions del ritme respiratori, apnees o hipoapnees, no hi haurà repercussions en la salut. Tot i això, estudis recents demostren que alteracions en el son no gaire aparents poden afavorir dificultats en el desenvolupament cognitiu o influir en la hiperactivitat, desenvolupament pondoestatural o fins i tot trastorns cardiorespiratoris.

Complicacions del ronc crònic en nens:

– somnolència diürna

– hiperactivitat, irritabilitat, problemes de conducta

– fatiga, dificultat de concentració i aprenentatge

– respiració bucal, veu gangosa, deformacions craniofacials

De vegades el diagnòstic és molt clar: Els pares expliquen un somni completament fragmentat per obstrucció al pas de l’aire, el nen és un clar respirador oral, amb aquelles ulleres tan suggestives, es cansa fàcilment, s’ha tornat més irritable i l’exploració es veu una marcada hipertròfia de les amígdales palatines. No s’han de plantejar gaires coses: el tractament és directament quirúrgic, mitjançant una adenoidectomia i una reducció de la mida amigdalar, llevat que hi hagi altres dades que ens aconsellin l’extirpació completa. Però en altres ocasions la situació no és tan clara. La respiració durant el son és sorollosa, però no s’evidencien parades respiratòries, no es cansa excessivament,…, i fins i tot la mida de les amígdales no és significativa. Aquí hem de pensar en la síndrome de les Resistències Augmentades de les Vies Aèries Superiors, SARVAS. Aquest quadre es diferencia del SOAS, o sd. d’Apnea Obstructiva, bàsicament que el nivell d’obstrucció del flux aeri i de la disminució de la saturació d’oxigen a la sang són mínims. Els nens presenten dificultat per agafar el son,freqüents despertars que interrompen el son, terrors nocturns (encara que aquests són freqüents també en els nens sense problemes respiratoris) i fins i tot ocasionalment somnambulisme. Durant el dia hi ha més fatiga que somnolència. El diagnòstic es basa en la Polisomnografia, i si es confirma cal localitzar el lloc on es produeix l’obstrucció (nas o faringe) i decidir-ne el tractament corresponent.

Tractament:

El tractament es basa a eliminar l’obstacle respiratori: extirpació d’adenoides, reducció de les amígdales o reducció dels cornets nasals hipertrofiats per rinitis al·lèrgiques o vasomotores. Totes són intervencions a realitzar amb anestèsia general, de poc risc, i amb uns resultats quan el diagnòstic és correcte, excel·lents. En general, en els nens la cirurgia ofereix uns resultats molt millors que en els adults