En un article anterior hem comentat què és, com funciona, i quan dóna problemes, la Trompa d’Eustaqui. El tractament de les seves disfuncions (mal funcionament) és variat, basant-se en el tractament dels factors que causen aquesta disfunció (rinitis cròniques, al·lèrgiques o no, hipertròfia adenoidea, úvula bífida o defectes congènits del paladar tou,…), però de vegades arribem a la conclusió que el problema rau en la pròpia trompa, és a dir en el procés d’obertura i tancament de la mateixa, de manera que el tractament s’ha d’adreçar directament a la seva estructura, ja sigui mitjançant tècniques manipulatives (osteopatia, fisioteràpia), rehabilitació (logopèdia) o quirúrgiques. En aquest article explicarem en què consisteix la tècnica quirúrgica, anomenada Dilatació de la Trompa d’Eustaqui.

Aquesta tècnica (anomenada comunament Tuboplàstia Tubavent, pel nom comercial del dispositiu que s’utilitza) és una tècnica que s’ha desenvolupat els darrers anys, amb l’objectiu de dilatar la llum de la trompa perquè compleixi correctament la seva funció d’aireig i drenatge de l’orella mitjana.

Recordem que la Trompa d’Eustaqui és un espai longitudinal que partint de l’orella mitjana desemboca a la rinofaringe, és a dir a la part més alta de la faringe, que està situada darrere del paladar tou i l’úvula. I que està formada per una estructura cartilaginosa, que desemboca, d’una banda a la rinofaringe, i de l’altra extrem, continua com un tub ossi fins a assolir l’oïda mitjana.

Des d’un punt de vista pràctic, la dilatació es fa sota anestèsia general; a través de les fosses nasals, i sota control endoscòpic, identifiquem la desembocadura de la trompa, i hi dirigim la sonda dilatadora, maniobra que pot requerir alguna acció sobre l’envà nasal o sobre els cornets nasals si representen un obstacle per accedir a la zona. Un cop col·locada la sonda al conducte, s’introdueix la pilota dilatadora, que en inflar-se mitjançant una hiperpressió controlada, empenyerà les parets de la trompa generant unes micro-trencaments del cartílag tubàric, que obriran la llum tubàrica. Se segueix un protocol predeterminat d’intensitat i durada de la hiperpressió, i un cop complert es retira la sonda i dóna per finalitzada la intervenció. El postoperatori és pràcticament indolor, i el pacient es pot reincorporar a la seva vida normal en poques hores.

Discussió: és una tècnica molt poc agressiva, que ens permet resoldre un problema que apareix en multitud de situacions. És molt important el seu desenvolupament en pacients amb problemes de compensació en vols o en submarinisme, que apareixen amb molta freqüència sense causes alienes a la pròpia trompa, de manera que fins a aquest tractament no teníem gaires opcions.

D’altra banda, molta de la patologia crònica d’orella mitjana està relacionada amb la ventilació d’aquesta, per la qual cosa aquesta tècnica adquireix un gran valor en el pronòstic d’aquesta patologia (otitis seromucosa, perforació timpànica, otitis mitjana crònica, i fins i tot l’otitis mitjana colesteatomatosa es poden veure clarament beneficiades en aconseguir una millor ventilació de la caixa timpànica).

A grans trets aquest és el procediment. La indicació quirúrgica sempre estarà definida per l’otorinolaringòleg, que és qui ha de valorar les possibilitats de realització i èxit. En el moment actual està contraindicada la seva utilització en nens, encara que a altres països ja s’està utilitzant a edats primerenques.

Al següent link es pot veure un vídeo que mostra el procés de la dilatació https://www.youtube.com/watch? v=LBTrqKoAj7A