És possible que l’aigua tingui memòria? Dit així, crida l’atenció, no?

La idea la planteja a la dècada dels 80, un investigador francès, Jaques Benveniste, que basant-se en les regles de la mecànica quàntica, experimenta amb una eventual capacitat de transmissió de dades per ones electromagnètiques que pugui tenir l’aigua. Pensem que en física quàntica, la matèria tal com nosaltres la coneixem, no és tal, sinó un conjunt de freqüències vibracionals, i atès que el nostre cos és format per un 75% d’aigua, una capacitat així tindria unes possibilitats increïbles. Com cal suposar, una idea tan “explosiva” va ser ridiculitzada per l’establishment del moment, encara que el seu autor la va continuar defensant fins a la seva mort.

El 2009, Luc Montagnier, viròleg francès de reconeguda vàlua, descobridor del virus de la SIDA i Premi Nobel de Medicina el 2008, publica una hipòtesi relacionada amb la possibilitat que l’ADN d’alguns agents infecciosos pogués ser identificat en una solució aquosa, després de múltiples dilucions d’una determinada substància, tantes que ja no quedés cap molècula de la substància original, segons, naturalment, la física convencional. Això anul·laria directament la principal crítica científica que es fa a l’homeopatia, per exemple. El mecanisme pel qual es podria identificar aquest ADN es basaria en el reconeixement de les ones electromagnètiques generades per les molècules de proteïna, que persistirien a l’aigua. Quan se li va preguntar a Montagnier per l’escàndol que van produir les seves publicacions a l’Acadèmia de Ciències, va contestar que “cal obrir la ment i apartar-se dels camins ja transitats”.

Un altre investigador, Masaru Emoto, publica al llibre Els missatges de l’aigua unes fotografies de la visió microscòpica d’una gota d’aigua cristal·litzada en congelar-se. És impactant veure les diferents estructures obtingudes quan s’observa la mateixa gota sotmesa a diferents situacions, com ara abans i després de posar-la en contacte amb una altra substància. Un pensaria que un cop l’aigua ja no està en contacte amb aquesta substància, la seva estructura hauria de tornar a l’organització original, però no és així perquè persisteix la imatge provocada pel contacte. Emoto va més enllà, comprova canvis estructurals de l’aigua en sotmetre-la a canvis de so, od’il·luminació, i fins i tot a pensaments o paraules !!!. Això porta a postular que l’aigua manté un “record” del contacte amb ones electromagnètiques generades fins i tot per pensaments.

La importància del plantejament podria ser enorme. Ja he citat l’homeopatia, que s’ha considerat amb efecte únicament placebo per administrar una solució aquosa d’una substància que ja no és present a la solució, però si acceptéssim que aquesta memòria de l’aigua pugui tenir una repercussió en un organisme, la possibilitat de tractar malalties únicament amb “aigua” representaria un canvi sociosanitari tan impensable, però tan important, que la sola teòrica possibilitat que fos real justificaria dedicar-li un esforç de recerca, evitant la negació sistemàtica. Fins i tot, anant més enllà i recordant que l’estructura de la gota gelada varia segons pensaments, es plantejaria la coresponsabilitat individual del pacient en el tractament de la seva malaltia, reconeixent la importància que té en el tractament de qualsevol patologia, l’actitud del propi pacient, idea que, per altra banda, no crec que cap terapeuta amb experiència discuteixi.

Això sembla ciència ficció, si, però Leonardo da Vinci va dissenyar, o Julio Verne va imaginar, i molts altres, multitud d’elements de ciència ficció que posteriorment van passar a ser realitat. Qui els diria als nostres avantpassats, un segle més enrere únicament, que podríem veure’ns en directe en una pantallita.