La Trompa d’Eustaqui és una estructura bàsica en el funcionament correcte de l’orella mitjana, que és la part de l’orella que s’encarrega de transmetre les ones sonores a l’orella interna o coclea. Per fer-ho, disposa d’una membrana, el Timpà, que a semblança de la d’un tambor, vibra i transmet, mitjançant la cadena d’ossets que té adherida, l’ona sonora. Si aquest tambor l’omplim de líquid, més o menys espès, en més o menys quantitat, s’alterarà la capacitat de vibració, en més o menys intensitat. Això passa amb l’audició quan s’acumula qualsevol secreció a la nostra oïda mitjana: s’altera l’audició amb una pèrdua en volum i sobretot una distorsió en la percepció del so.

L’orella mitjana està ocupada per aire, que ha d’estar a la mateixa pressió que la del medi ambient perquè el sistema vibri lliurement. Si hi ha una pressió negativa (buit) al seu interior, es dificulta la vibració del timpà, i la persona sent malament o nota l’oïda tapada. L’equilibri de pressions s’efectua a través de la Trompa d’Eustaqui, que connecta aquesta oïda mitjana amb la rinofaringe, en un lloc molt, molt proper a la localització de les vegetacions adenoides. No hem d’imaginar un conducte permanentment obert, com una canonada, sinó que és un espai allargat i tancat en el seu estat de repòs, i que amb els moviments del paladar (empassar o badallar) s’obre uns instants permetent el pas d’aire per equilibrar les pressions de l’orella mitjana amb l’exterior.

Les parets d’aquest conducte són de pinyol en una petita part, i de cartílag en més de dos terços de la seva longitud i tot el trajecte està revestit d’un teixit respiratori, igual que el que recobreix les fosses nasals. Naturalment perquè es pugui obrir la porció cartilaginosa, cal que uns músculs, els periestafilins extern i intern, es contreguin expandint la seva llum.

Aquests conceptes expliquen les possibles causes de mal funcionament d’aquesta trompa d’Eustaqui: alteracions anatòmiques, ja sigui en la forma o en la capacitat de funcionament, és a dir de la força que puguin tenir aquests músculs que l’han d’obrir, i d’altra banda fenòmens inflamatoris, infecciosos, al·lèrgics,….

Naturalment, tots dos factors no són excloents, i és fàcil observar problemes de trompa d’origen anatòmic empitjorats amb trastorns inflamatoris sobretot a la infància. En els nens petits, l’otitis serosa, o el conegut «moc a les orelles» , és la malaltia que més consultes mèdiques ocasiona a Pediatria provocant infeccions òtiques recurrents i problemes d’audició amb possible repercussió en el desenvolupament infantil. vida, la disposició anatòmica de la trompa és més horitzontal, dificultant el drenatge natural. També és època de major nombre d’infeccions respiratòries que fàcilment es traslladen a la mucosa de la trompa pel seu veïnatge amb les vegetacions adenoides. Amb el creixement, la trompa es torna més vertical i més potent la seva capacitat de ventilació, i això, junt a l’habitual disminució d’infeccions al nen més gran, condueix a una dràstica reducció de les otitis mitjanes. Veiem aquí la influència dels dos factors esmentats abans, l’anatomia i la inflamació.

A l’adult el problema és diferent. Els fenòmens inflamatoris són menys freqüents, i se solen resoldre amb més facilitat amb tractament. Més difícils de tractar són aquests casos d’alteració en el funcionament de la trompa, és a dir, sense tenir inflamació la trompa no ventila correctament en moments de sobreesforç, vols, canvi d’altitud o submarinisme. Aquí el problema és que l’obertura de la trompa no és prou àmplia per equilibrar el canvi de pressió ambiental que s’ha produït, es genera un gradient de pressió i el pacient pateix taponament d’oïda, dolor i pèrdua d’audició, i es pot arribar a lesions importants i fins i tot, ocasionalment, permanents. El tractament d’aquests casos es basa en una reeducació muscular mitjançant exercicis logopèdics, o en una dilatació quirúrgica del conducte realitzada a través de les fosses nasals