Una consulta molt freqüent al nostre centre és la del nen que pateix afonia. El terme «afonia» es refereix a la manca o absència de veu; per això als otorins ens agrada més fer servir la paraula «disfonia», és a dir, trastorn de veu.

Quan parlem de disfonia hem de diferenciar la disfonia aguda, en relació amb un refredat, de la disfonia crònica. La primera és un símptoma més a dins un quadre agut, generalment víric, que provoca inflamació de les cordes vocals, banal i que es resol en pocs dies. La segona és la que sol traduir un problema més important en el funcionament de les mateixes; aquesta és la que necessita ser valorada per un especialista.

A excepció d’alguns raríssims casos en què pot haver-hi algun tipus de malformació congènita a les cordes vocals, la gran majoria de nens que pateixen disfonia crònica solen tenir el mateix problema. Són nens que tenen una disfonia fluctuant, que empitjora en època escolar i millora durant les vacances; solen portar anys amb el problema i moltes vegades passa desapercebut fins i tot per a la família. Tant és així que de vegades és a l’escola on s’avisa els pares que el nen té «una veu rara». De vegades el problema és més cridaner, i són els pares els que consulten amb el pediatre perquè el seu fill de vegades perd la veu i ha de fer esforços perquè se’l senti clar.

El problema que tenen aquests nens és que utilitzen malament les cordes vocals, és a dir, tenen una tècnica de fonació (emissió del so) incorrecta. La fonació és un complex mecanisme fisiològic en què intervenen diferents músculs de la gola i del coll i que es veu molt influenciat per la respiració. Quan aquest mecanisme es realitza de manera incorrecta apareix la disfonia. A mesura que van passant els anys, si no es corregeix, apareixen una lesions inflamatòries a les cordes vocals que són els famosos «nòduls». Els nòduls, per tant, són una conseqüència de la mala tècnica vocal i, per tant, no són el principal causant de la disfonia; encara que és veritat que en el moment en què apareixen, la qualitat de la veu encara empitjora més perquè alhora entorpeixen el correcte funcionament de les cordes.

Per tant, què fem davant d’un nen amb disfonia crònica? El primer és explorar les cordes vocals (laringoscòpia) mitjançant una petita cambra que s’introdueix pel nas o per la boca. En funció de les troballes de l’exploració i la valoració del problema amb els pares i el nen mateix, recomanarem reeducació vocal (foniatria). És excepcional que el problema necessiti una intervenció quirúrgica.

Tots els nens necessiten foniatria? No. Sabem que molts milloraran espontàniament a mesura que creixin i quan arribin a la pubertat; per tant, si el problema és lleu no cal fer tractament. La recomanació ve donada en aquells casos en què la disfonia és més severa i el nen perd la veu freqüentment. En aquests casos el tractament reeducador és realment molt eficaç, encara que costós en temps, diners i logística familiar.

Un apunt: quina diferència hi ha entre foniatria i logopèdia? La logopèdia és la disciplina que tracta els problemes funcionals de les vies aerodigestives superiors (veu, deglució, articulació de les paraules, respiració, etc.). La foniatria és una disciplina dins de la logopèdia que tracta únicament els trastorns de veu. En realitat els logopedes fan foniatria (reeducació vocal) per al tractament de les disfonies.