Des del descobriment de la penicil·lina, l’ús dels antibiòtics ha salvat innombrables vides i ha millorat la qualitat de vida d’incomptables malalts. Aquests beneficis han generalitzat el seu ús, tant en medicina com en veterinària i agricultura, de manera que sense ser massa conscients, el nostre organisme rep amb molta més freqüència de la que pensem quantitats més o menys considerables d’antibioteràpics. No obstant això, no estan exempts d’efectes secundaris.

• En primer lloc, l’aparició de resistències microbianes, és a dir, la capacitat que tenen els microorganismes d’adaptar-se al medi i generar mecanismes defensius, de manera que aquell antibiòtic a què s’han exposat deixa de representar un perill per a la seva supervivència , cosa que a la pràctica es tradueix en la incapacitat d’aquell antibiòtic per curar una infecció determinada, i que prèviament SÍ curava. Però això no passa només a nivell individual: si jo prenc tal antibiòtic davant del que es genera aquest bacteri resistent, com els «descendents» d’aquest bacteri hereten la seva resistència a base de canvis genètics, estic provocant un problema a altres pacients del meu entorn que es puguin veure contagiats per aquests bacteris resistents, que alhora poden continuar contagiant, de manera que es va estenent la incapacitat d’aquell antibiòtic d’atacar aquell determinat germen. La idea general que ja hi ha altres antibiòtics que compleixen la mateixa funció s’acceptava al segle XX sense gaires objeccions; avui dia això va canviant a mesura que es publiquen estudis que posen en relleu la possibilitat que aquest segle es produeixi una disminució generalitzada d’efectivitat de l’antibioteràpia, de difícil compensació per nous descobriments, !!!!! una cosa així com el canvi climàtic!!!!, i es contempla un eventual escenari on l’eficàcia de l’antibioteràpia disminueixi d’una forma alarmant i s’alimentin noves vies de recerca, no per descobrir nous antibiòtics, sinó de resoldre les infeccions per altres mecanismes, millorant l’autodefensa (immunitat) o trobant nous sistemes de prevenció, per exemple.
• D’altra banda hem de tenir present l’impacte que representa al nostre organisme una teràpia antimicrobiana. L’antibiòtic no té capacitat de seleccionar on actua, no va únicament a la zona infectada, sinó que es distribueix per tot l’organisme mitjançant el torrent sanguini, de manera que igual que ataca els bacteris causants de la malaltia, també afecta l’equilibri d’altres sistemes necessaris per a la nostra correcta supervivència, principalment la flora intestinal. La flora intestinal, o Microbiotia, és el conjunt de milions i milions de bacteris que viuen en perfecta harmonia al nostre sistema digestiu. Penseu que si obríssim i estenguéssim tot el tub digestiu obtindríem teixit per ocupar una superfície de 300 o 400 metres quadrats, de manera que «caben totes». Compleixen una funció importantíssima en la digestió, selecció, absorció i eliminació de nutrients, servint com una veritable barrera defensiva davant de diversos agents agressius. Ja s’ha fet celebri la frase de l’intestí, segon cervell per la gran repercussió que té en el funcionament de tot l’organisme. No és moment d’entrar aquí a la necessitat de fer una dieta adequada, un dels factors importants en el manteniment d’aquesta flora, però sí que hem de recordar que un tractament antibiòtic té una gran capacitat de destruir part d’aquesta microbiòtia amb la corresponent alteració de la funció. D?aquí aquesta idea que els antibiòtics «baixen les defenses» i faciliten l?aparició de noves infeccions posteriors.

Serveixi aquest article com un toc d’atenció més, que afegim a tots els que ja es van publicant: l’antibioteràpia cal utilitzar-la només sota prescripció facultativa, i jo encara afegiria, facilitem al nostre metge que pugui triar, sense pressions per part nostra ( el típic «sense antibiòtic sempre li puja la febre» i similars) la teràpia que consideri més correcta a cada moment.

PD: deixem per a un proper article les indicacions actuals d’ús d’antibioteràpia a les infeccions ORL més freqüents.