Vertigen i mareig són dos conceptes que es confonen sovint. És més, no és difícil escoltar-ne l’ús com a sinònims quan en realitat no només no són el mateix, sinó que ni tan sols s’assemblen.
El terme vertigen fa referència exclusivament a la percepció visual d’un moviment de l’entorn. El pacient amb vertigen veu clarament com lentorn es mou, ja sigui de manera rotatòria o amb moviments verticals o horitzontals. La base d’aquesta percepció és un signe ocular conegut com a nistagme. Per això el pacient no és que tingui la sensació que es mou, és que veu aquest moviment. El mareig, per part seva, és un símptoma molt més inespecífic, una sensació de malestar, de desequilibri, associat moltes vegades a un component nauseós, però sense que hi hagi una clara percepció de moviment de l’entorn.

El concepte que el mareig és un símptoma inespecífica és molt important, ja que aquesta sensació pot abastar un ampli rang de diagnòstics que expliquin la seva aparició. Hi ha múltiples factors que poden provocar marejos, com ara les alteracions de la tensió arterial, la hipoglucèmia, la deshidratació, els efectes secundaris a psicofàrmacs, els trastorns neurològics o l’ansietat, entre molts d’altres.

Els vertígens, en canvi, tenen la causa al voltant d’un 85% dels casos a l’orella interna, mentre que el 15% dels casos restants respondrien a causes neurològiques, cardiovasculars o metabòliques. No obstant, com la causa principal és tan prevalent, davant d’un pacient amb vertigen el primer que cal descartar sempre és la causa otològica.

Tant vertígens com marejos són símptomes, de manera que l’important en una consulta mèdica és identificar les causes subjacents per fer el tractament adequat.
La primera pregunta que sorgeix és: Quan és més important acudir a la consulta al metge per al diagnòstic i el tractament en el cas dels vertígens o mareig? És difícil concretar-ho, perquè un mareig pot ser provocat per un càncer i un vertigen, estar originat per un simple tap a l’orella, encara que els vertígens solen ser indicatius de patologies més agudes, com demostra el fet que el pacient marejat pot acudir per el seu propi peu a consulta, mentre que el pacient amb vertigen hagi de rebre assistència domiciliària o desplaçar-se amb llitera.

El vertigen requereix una atenció més immediata, primer per calmar els símptomes i després per fer un diagnòstic diferencial
Aquest diagnòstic diferencial és clau, ja que hi ha molta patologia que produeix vertígens (el vertigen posicional paroxístic benigne, la malaltia de Méniere, la migranya vestibular, la paroxímia, la fístula limfàtica, etc.), i cadascuna d’aquestes malalties té un tractament concret, de manera que no tots els vertígens es tracten de la mateixa manera. Tots els problemes que fan vertigen en aquesta primera fase aguda els tractem igual, però és important no perllongar aquesta fase amb sedants més enllà d’un període d’entre tres i cinc dies, perquè genera una alteració de la compensació vestibular. És un “error molt comú” tenir els pacients durant setmanes amb sulpiride (Dogmatil) quan el que és recomanable és, un cop passat aquest període de cinc dies, procedir al diagnòstic i el tractament de la malaltia concreta que causa el problema.

En el cas dels marejos, finalment, cal aclarir que mai no serà adequat un tractament global ja que aquest és degut a les múltiples causes que poden amagar-se darrere, per la qual cosa la recomanació, abans d’instaurar cap tractament, és identificar-ne l’origen .